Gugure! Kokkuri-san

Informació general

Títol original: Gugure! Kokkuri-san

Autor: Midori Endo

Basat en: Manga

Gènere: Shonen. Comèdia, sobrenatural.

Estudi: TMS Entertainment

Capítols: 12

Any: 2012

Argument

La Kohina Ichimatsu és una noia de primària inexpressiva que viu tota sola i que s'autoproclama com una nina mentre s'alimenta únicament de fideus instantanis. Un dia, la Kohina juga tota sola al joc del Kokkuri-san quan invoca aquest dimoni guineu. 

El Kokkuri-san, lluny de semblar malèvol, es converteix en el tutor de la Kohina, cosa que va propiciant que tot d'esperits diversos apareguin a la vida de la nena, d'entre els quals destaquen l'Inugami que acaba completament enamorat d'ella i el Shigaraki, un company de feina del Kokkuri-san que només pensa en dones, sake i fer el gandul.

Opinió personal

Vaig començar aquest anime segura que seria d'aquests que em veuria el primer capítol i després ho deixaria estar. Quina sorpresa que vaig tenir quan perquè m'havia cridat l'atenció els dissenys dels personatges, però estava el primer capítol simplement em va... encantar!! Vaig decidir donar-li una oportunitat i, contra tot pronòstic, s'ha convertit en el meu anime preferit de la temporada de tardor de 2014!

Com explicar tot el que Gugure! Kokkuri-san ens ofereix? Per començar és un anime de comèdia pura. Tot, absolutament tot el que passa és molt divertit, amb un humor que va des del més senzill fins al més elaborat i amb un argument ben muntat i planejat. No és el típic humor estúpid, sinó que hi ha un argument al darrere i es juga moltíssim amb els caràcters dels diferents personatges, duent a l'extrem els seus defectes o obsessions.

I això és possible perquè els personatges estan molt ben delimitats i, en si, són clixés que acompleixen el seu paper: el Kokkuri-san és massa sobreprotector, histèric i un fanàtic de les feines de la casa, la Kohina està obsessionada amb els fideus instantanis, l'Inugami-san només viu per la Kohina i el Shigaraki per les noietes i pel sake. 

Aquests quatre personatges tan dispars convivint sota el mateix sostre ens proporciona diversió assegurada i les situacions més estrambòtiques que us pugueu imaginar, sempre jugant amb elements sobrenaturals típics de la cultura japonesa. 

Al voltant d'aquests estranys éssers sobrenaturals trobem extraterrestres com el Yamamoto-kun, el company de classe de la Kohina, la Tama, una obsessionada amb les nines o el Tengu, el famós ayakashi japonès obsessionat amb els nens petits, tots ells sermonejats sovint pel Kokkuri-san.

Els capítols són bastant diferents entre si, però tots tenen el seu punt que fan que no puguis aturar de riure, sigui quina sigui la situació que se't presenta. Des d'històries d'amor del passat, canvis de sexe, problemes de pèrdua de cabells, bulling... Situacions molt dispars tractades amb molt d'humor i que de ben segur et faran riure una bona estona. Fins i tot continuarà sent divertit la segona vegada que els vegis!

D'altra banda l'animació m'ha agradat molt! A primera vista, al primer capítol em va xocar molt l'estètica de la Kohina; no m'acabava de fer que la seva estètica tingués tan poc a veure amb la tradicional dels animes, amb aquests ulls tan estranys, però de seguida em vaig acostumar. Els colors, la claretat, els paisatges... en general és un anime molt ben fet per tractar-se simplement d'una comèdia, amb els personatges molt cuidats, sense oblidar-se'n mai de cap detall per petit que sigui. 

El mateix podria dir de la banda sonora: perfectíssima! En general m'ha encantat i puc dir el mateix que he dit per l'animació: m'ha sorprès que per un simple anime de comèdia s'hagin currat tant la banda sonora. A més, l'opening i l'ending també són genials i cantats pels seiyuus de l'anime! L'opening a més de ser molt mogut és molt divertit i s'enganxa molt, així que quasi sense adonar-se'n el "kemo kemo kemo, kemo kemoke" ja s'ha fet un lloc al teu cap.

Digne de menció és també la feina dels seiyuus! La Ryo Hirohashi que posa la veu a la Kohina fa una feina excel·lent amb aquest to robòtic tan encertat! El Shigaraki a qui posa veu el Joji Nakata també és absolutament perfecte: aquest to de veu despreocupat, cascat i deixat és l'ideal pel personatge. Però qui realment es duu el major premi és el Daisuke Ono que fa un Kokkuri-san clavat i que no s'assembla a cap dels altres papers que aquest seiyuu hagi fet abans! Simplement, ho han bordat!

Per tots aquests motius, Gugure Kokkuri-san s'ha guanyat a consciència la medalla d'or dels animes d'aquesta tardor de 2014, per tots els moments bons i el torrent de riallades que m'ha provocat!

Veredicte 

9,5/10

Un dels millors animes que comèdia que he vist fins el moment, amb personatges que enamoren fàcilment i només amb una pega: no haver durat uns 12 episodis més! 

Psycho-Pass 2

Informació general

Títol original: Psycho-Pass 2

Gènere: Seinen. Cyberpunk, policíac i ciència ficció.

Estudi:  Tatsunoko Production

Capítols: 11

Any: 2014

Ressenya primera temporada

Argument

Després de vèncer el Shogo Makishima i amb la desaparició del Kogami Shinya trobem a l'Akane Tsunemori al front de la Primera Unitat de la Divisió de l'Oficina de Seguretat Pública i Investigació Criminal, juntament amb la nova inspectora, la novata Mika Shimotsuki. 

A més, dos nous executors han estat afegits a la plantilla: el tímid Sho Hinakawa i el Sakuya Togane, la persona que ha aconseguit el major índex de criminalitat de la història. D'altra banda, l'antic inspector Nobuchika Ginoza s'ha unit a l'Akane com a executor.

Dins d'aquest context una nova amenaça sorgeix pel Sistema Sybil: l'aparició del Kirito Kamui, un noi que no pot ser jutjat pel sistema i en qui molta gent confia per mantenir-se "net". Quin serà l'objectiu del Kirito?

Opinió personal

Més Psycho-Pass, una segona temporada que duia esperant des que vaig acabar l'anterior! No havia posat massa expectatives perquè, generalment, les segones temporades no solen ser res de l'altre món, però he de confessar que Psycho-Pass 2, sense arribar a encantar-me, m'ha deixat satisfeta. 

La història en si he trobat que era original, amb un nou antagonista ben plantejat que representa una amenaça pel Sistema Sybil: tot el que és el Kirito, el que pretén fer, com executa els seus plans i la xarxa de persones que li donen suport, fent que moltes vegades et plantegis si realment el Kirito és l'antagonista de la història o és el Sistema Sybil el culpable de tot. 

Evidentment, sent un anime amb menys capítols, l'argument no està tan elaborat com a la primera temporada -sense que això vulgui dir que sigui pas dolent! simplement menys treballat-i el desenllaç arriba molt ràpid. Quasi tota la resolució de la història té lloc al darrer capítol, d'una manera molt ràpida i precipitada. 

Just per això, l'anime hauria estat molt millor si hagués tingut molts més capítols i s'hagués pogut aprofundir més en els personatges nous d'aquesta temporada, especialment el nou executor, el Sho Hinakawa del qual no sabem quasi res. Personalment no m'acaba d'agradar que posin personatges nous per després deixar-los a un segon pla i no explicar-nos ni d'on ha sortit, ni com ha arribat fins allà ni res, perquè a mi m'interessava saber com un noi tímid i com el Sho ha arribat a executor.

D'altra banda, el Sakuya Togane m'ha agradat bastant. Tot i ser un personatge molt fosc, la seva història està molt ben pensada i plantejada, de manera que et vas adonant de com és poc a poc, Al igual que passa amb el Kamui, amb el Togane és a l'inrevès: et vas demanant si realment és apte per ser executor fins que realment te n'adones de la veritat.

Seguint amb la mateixa línia i comparant-lo amb la temporada anterior, he trobat molt a faltar el factor de la intriga. Recordo que a la temporada passada quan acabava un episodi no podia esperar a veure'n un altre i sempre em quedava amb moltíssimes ganes de saber-ne més. En canvi, això no m'ha passat a aquesta temporada tret dels darrers episodis on el desenllaç s'ha precipitat.

D'altra banda, la segona temporada m'ha semblat excessivament centrada en el gore, no com l'anterior. A Psycho-Pass 2 he tingut moltes vegades la sensació que qualsevol cosa era un pretext per fer explotar les persones i fer bassiots de sang gratuïts, potser fins i tot recreant-s'hi en moltíssimes ocasions. 

Tot i això pel meu gust ha tingut tot el que esperava: molta acció, personatges ben plantejats i temes molt interessants que m'han fet reflexionar més enllà que si hagués estat un simple anime policíac de tirs i sang: el sistema de la societat, allò que no es pot jutjar, qui jutja als jutges, els factors morals que això comporta, seguir la llei o seguir la teva consciència... 

Pel que fa a la banda sonora, personalment l'ending l'he trobat sublim, contràriament a l'opening que no l'he acabat d'agafar el gust.

Veredicte 

7/10

 Hauria estat interessant poder-lo allargar un poc i conèixer més sobre alguns personatges nous. En general una segona temporada que fa justícia però massa centrada en el gore gratuït i amb un desenllaç massa precipitat.

xxxHolic

A poc d'acabar l'any us presento un anime peculiar, que o agrada molt o no agrada gens. xxxHolic és capaç de crear aquests sentiments contradictoris i és que les CLAMP o les odies o t'apassiones. A continuació podreu saber un poquet més d'aquest anime únic en la seva espècie!

Informació general

Títol original: XXX ホリック XXX Horikku

Autor: CLAMP

Basat en: Manga

Gènere: Seinen. Sobrenatural, slice of life i comèdia.

Estudi: Production I.G.

Capítols: 24

Any: 2006

Argument

El protagonista de la sèrie és el Kimihiro Watanuki, un estudiant d'institut que contínuament és assetjat per monstres, fantasmes i esperits que se senten atrets cap a ell. Tot canvia quan un dia entra en una botiga on es concedeixen desitjos i coneix l'excèntrica Yūko Ichihara.

La Yuko concedeix un desig al Watanuki, la possibilitat de deixar de veure els esperits i criatures estranyes, però a canvi el noi haurà de treballar a la tenda per a ella fins saldar el deute.

Aviat, altres personatges es veuran involucrats a la vida d'en Watanuki, incloent el seu gran amor, la Himawari Kunogi, i el seu "rival", el Shizuka Dōumeki, un noi amb un gran poder que repeleix els esperits.

Opinió personal

xxxHolic et pot agradar molt o no et pot agradar gens. A mi, personalment, m'ha agradat molt. Amb les CLAMP sempre passen aquesta mena de coses: o t'apassiona o no t'agrada gens. Per exemple, a mi Chobits em va avorrir moltíssim, en canvi, xxxHolic m'ha encantat.

Punts a favor

• La fantasia i el folklore japonès és el plat fort d'aquest anime. Nurarihyon no Mago em va agradar molt però pel que fa als animes sobre esperits xxxHolic està molt millor tractat. Tot això sumat a l'estètica tan fina i elegant de la Yuko que desprèn molt de misteri.

• L'humor és una constant a l'anime, tot i que acostuma a ser bastant repetitiu. Les situacions es repeteixen sovint: el Watanuki vol estar a soles amb la Himawari i de sobte apareix el Doumeki, provocant la histèria del protagonista. Tot i això, és impossible no riure.

• A primera vista no ho sembla, però xxxHolic és un anime molt madur en alguns sentits, tant que arriba a tractar alguns temes que et fan reflexionar: la negativitat d'un mateix i com els altres et poden afectar, els vicis, les mentides, els remordiments... 

• L'ost. Ho reconec, el que més m'ha enamorat de xxxHolic ha estat la seva música! La banda sonora és fascinant i dic això sense tenir en compte la passada d'opening que té! Personalment un dels millors openings que ha escoltat mai! 

Punts en contra

• No passa res. És l'slice of life dut a l'extrem. Si estàs cercant girs d'argument o que et tingui molt enganxat, xxxHolic no és el teu anime. Es tracta d'una aquestes sèries que s'han de mirar lentament, un dia un capítol i un dia un altre perquè tots són bastant iguals. Bàsicament l'argument no avança i tot es redueix als diferents esperits que el Watanuki es va trobant. Els capítols es poden veure desordenats perquè l'argument no segueix cap fil conductor i els capítols són independents l'un de l'altre.

• El dibuix deixa molt a desitjar i, en general, els personatges estan completament desproporcionats. Sobta moltíssim la magnitud dels braços i dels colls dels personatges quan comences l'anime. Si ets quisquillós amb el dibuix no t'agradarà.  

Veredicte 

8/10

 Una obra mestra per a ments obertes. 

Durarara!!

Informació general

Títol original: デュラララ!!, Dyurarara!!

Autor: Ryohgo Narita

Basat en: Novel·la i manga

Gènere: Shonen. Acció, aventura, fantasia/sobrenatural, slice of life, romàntic.

Estudi: Brain's Base

Capítols: 24

Any: 2010

Argument

El Mikado Ryūgamine, un noi tímid i poc xerraire arriba des del seu poble a viure a la ciutat d'Ikebukuro, on es troba amb el seu amic de la infància, el Masaomi Kida.

Però Ikebukuro no és una ciutat pacífica i els seus habitants són molt peculiars: des d'un cambrer massa violent, una banda anomenada Dollars i la famosa motorista sense cap. 

Tot aquests personatges dispars conviuen amb les bandes de color: els mocadors grocs, els quadres blaus... tot un caramull de bandes en les quals els únics sense color són els Dollars. La història es centra en els habitants d'aquesta ciutat i com les seves vides es van entrellaçant en determinats moments. 

Opinió personal

No sabia què m'havia d'esperar de Durarara. Llegint d'entrada l'argument no em va dir massa ni em cridava especialment l'atenció, però tenia tanta fama i tothom em deia que era tan bona que vaig decidir donar-li una oportunitat. I vaig fer bé!

Durarara m'ha agradat molt, no pel que narra en si, sinó per com està contada la història. Per a mi la clau no ha estat l'argument en si mateix, sinó com l'argument es va desenvolupant de la manera més natural possible i amb moltíssima intriga: la vida dels personatges es va entrellaçant entre ells, les accions que fa un repercuteixen en els altres, tot contat d'una manera sublim i molt interessant. 

És una història de personatges on es reflecteixen molts àmbits: el seu passat que els persegueix, els seus misteris, els dubtes, preocupacions... tot en un mateix entorn: la ciutat d'Ikebukuro que a la vegada es converteix en escenari i personatge. 

L'acció va avançant presentant-nos diferents misteris que envolten la trama: el cap de la Celty, els mocadors grocs, els Dollars, la misteriosa assassina Saika... casos que a la fi convergeixen, tot i deixar molts temes oberts esperant per la segona temporada que s'estrenarà aquest pròxim gener. 

En general l'anime tracta molts els temes més enllà de l'slice of life: des de l'amistat, el remordiment, la solitud, la inseguretat, l'amor, la violència i un tema que m'ha agradat molt: el de conèixer gent per internet i sentir-te plenament integrat en un grup de gent que no hauries pogut conèixer d'una altra manera. Tot això de mà d'uns personatges que valen moltíssim la pena!

Tot plegat amb una animació molt bona, molt millor que el seu predecessor Baccano! (anime amb el que fan moltes referències), amb uns colors molt brillants i vistosos, creant una estètica molt característica d'aquest anime. 

La banda sonora espectacular, així com els openings i els endings, tots molt ben triats i amb molt de ritme.

En general m'ha agradat molt, ha estat una grata sorpresa ja que no sabia exactament què esperar de Durarara! És un d'aquests animes que, si ho expliques sembla que no és gran cosa, però si el mires veuràs que realment val la pena.

Veredicte 

8/10

Millor comenceu l'anime sense saber exactament de què va i haureu triomfat! Deixeu que Durarara us absorbeixi poc a poc i no podreu aturar de veure-la! 

Naruto: Road to Ninja

Com a fan incondicional del Minato i la Kushina no m'he pogut estar més de mirar-me aquesta pel·lícula. A continuació les meves impressions generals!

Informació general

Títol original: Rōdo tu Ninja: Naruto da Mūbī

Autor: Masashi Kishimoto

Gènere: Shonen. Acció, aventures, històric/ninja,

Estudi: Pierrot

Any: 2012 al Japó, 2014 a la resta del món.

Argument

El Naruto Uzumaki amb els seus amics aconsegueixen fer fugir als desapareguts Akatsuki, cosa que provoca l'enorgulliment de tots els pares.

El Naruto, orfre de pare i mare, se sent tot sol i deprimit, contràriament a la seva amiga Sakura, qui està ja cansada de les contínues burles i renyades de la seva mare.

Aleshores el Madara Uchiha apareix a Konoha i fent servir un poderós jutsu tanca la Sakura i el Naruto en un món paral·lel en el qual les personalitats de tots els seus amics han canviat dràsticament.

Què farem en veure una Hinata molt llençada, un Shikamaru no gaire intel·ligent o una Ino tímida?

Opinió personal

Feia molt de temps que volia veure aquesta pel·lícula, però el fet de voler-la veure acompanyada ha fet que m'hagi demorat més del que m'hauria agradat. De totes maneres, com a fans del Minato i la Kushina no podíem esperar eternament! 

Road to Ninja m'ha despertat sentiments molt contradictoris. Per una banda m'ha agradat molt, l'he trobat entretinguda i per l'altra m'ha avorrit molt. Si l'hagués de resumir en una paraula, per a mi ha estat fanservice. I ja està. 

Ho sabia abans de veure-la, però m'esperava alguna cosa diferent. Amb això no vol dir que no m'hagi agradat. M'ho vaig passar d'allò més bé amb aquest canvi de personalitats, però no és més que això.

Es tracta d'una pel·lícula amb una animació descuidada i sense massa miraments (com sempre a Pierrot, que en una escena dibuixen les mans de la Tsunade com si fossin de porc) i amb un argument que tampoc diu res de l'altre món. Sí, ens encanta veure la Hinata més llençadeta però... no esperaríeu alguna cosa més?

Jo m'esperava un argument un poc millor al darrere, però és ben simple: el Madara fa un jutsu, canvia el món i les personalitats, el derrotem després d'una lluita llarguíssima i tot torna a ser com abans. Fins i tot la lluita em va semblar avorrida i predictible! 

Altre aspecte que no em va agradar varen ser els flashbacks reciclats de l'anime. Sota el meu punt de vista eren completament innecessaris.

 Sense cap dubte, el que em va agradar més (i que per a mi va salvar la pel·lícula) varen ser els moments familiars del Naruto amb els seus pares. La tendresa de la Kushina em va tocar la fibra sensible unes quantes vegades.

Veredicte 

6/10

 Molt emotiva i amb un toc diferent, però res que no haguem vist anteriorment.

Naruto [Manga]

Ja s'ha acabat Naruto i ara tothom va com a boig intentant pair el final. Personalment ja em va bé que s'hagi acabat, perquè haver intentat allargar més aquesta història hauria estat un greu error. A continuació les meves valoracions. 

Per cert, el Saló del Manga una passada. No escriuré valoracions perquè simplement vaig estar amb els meus amics, parlàrem de les nostres coses i vàrem fer el millor grupal de Bleach de la història del Saló del Manga, foti a qui foti. Això no es podrà superar amb cap intent d'imitació plena mals rollos! ;D Ara Naruto.

Informació general

Títol original: Naruto

Autor: Masashi Kishimoto

Gènere: Shonen. Acció, aventures, fantasia, històric/ninja, drama.

Editorial: Shueisha

Capítols: 690

Any: 1999-2014

Traducció en català per Planeta.

Argument

Dotze anys abans dels fets en què se centre la història, el Kyubi (el dimoni de les nous cues) ataca Konoha, el poder d'aquest dimoni és tan gran que per poder-lo aturar el mateix Hokage donà la seva vida per segellar-lo en el cos d'un nen acabat de néixer i així salvar la vila, el Naruto Uzumaki.

Per ordre del 3r hokage, ningú pot parlar sobre aquell succés i la relació que hi ha entre en Naruto i el Kyubi, però tot i així la gent l'ignora i en certa manera el rebutgen com si ell fos el mateix Kyubi, provocant que la seva infància sigui molt trista i solitària sense amics ni familiars.

Tot i així la seva vida canvia quan aconsegueix graduar-se com a ninja. Posteriorment el Naruto entra a formar part del grup 7 amb companyia del Sasuke Uchiha i la Sakura Haruno com a companys i del Kakashi Hatake com al seu mestre. 

Els tres alumnes a mesura que van fent missions es fan fent més forts i van aprenent tècniques noves.

Opinió personal

Tinc una relació d'amor i odi amb aquest manga. Al principi no em feia massa ganes llegir-me'l, no em cridava massa l'atenció ni l'argument ni els dissenys, ni res. Però una amiga d'aquestes que em coneix i sap com convèncer-me em va dir que hi havia un científic boig -l'Orochimaru- que m'agradaria.

Per això em vaig decidir a llegir Naruto. I he de dir que, d'entrada, no em va agradar gaire. L'estil de dibuix no el vaig trobar massa clar i el protagonista era completament odiós, un nen malcriat, insuportable i que donava la nota. I a mi la gent que dóna la nota em cau fatal. 

Ara que el manga s'ha acabat i amb perspectiva puc dir que Naruto ha estat una gran història i que té tots els ingredients per triomfar. Tenim un món fantàstic, amb ninjas i tècniques secretes molt interessants, una vila amb una estructura de govern ben definida (i molt ben plantejada), tenim uns equips i uns mestres també molt característics. 

Els enemics també són molt característics i, en el meu cas, són els meus preferits. Des del fantàstic Orochimaru als Akatsuki i especialment la saga del Pain, de les millors de tot el manga. Pel que fa a la saga final, pel meu gust ho han intentat allargar massa, canviant massa sovint d'enemics i allargant-ho infinitament. No faré spoilers innecessaris, però els darrers capítols ja avorrien. 

Què és el que m'ha agradat menys de Naruto? L'excés de protagonisme del propi Naruto i, fins i tot, el trio protagonista. La Sakura no m'ha acabat de fer mai, encasellada al paper de nena tonta enamorada fins el darrer minut. I el rebuig que em produeix el Sasuke ja no té nom directament. No és que sigui un venjador, és que és idiota i punt. 

És una llàstima que la història no es centri molt més en personatges secundaris molt més interessants com, per exemple, el Shikamaru. Pel meu gust també les portades dels toms estan molt ben aconseguides, però serien molt millors si el Naruto no hagués d'aparèixer sempre. És cert que és el protagonista, però en moltes portades fa nosa. Fixem-nos en Bleach, per exemple, com l'autor dóna rellevància als secundaris i no intenta ficar a l'Ichigo sempre per tot.

La trama en si està molt ben plantejada, però he trobat a faltar l'emoció. Personalment la història em va atrapar més aviat poc i sempre he pensat que hi ha molt poca relació entre les sagues, que quan una acaba la següent no enllaça -no sempre- amb l'anterior. 

L'art de Naruto s'ha de tenir molt en compte. El dibuix millora una barbaritat des dels primers toms als darrers, d'una manera molt notòria i significativa fins aconseguir un estil acurat i detallista, tot i que no acaba de ser del tot clar a les batalles.

Pel que fa a l'edició en català, només puc dir-ne coses bones. En general la traducció és excel·lent, deixant en japonès el nom de les tècniques -que s'agraeix molt i dóna veracitat- i incloent un fantàstic apèndix al darrere amb la traducció i amb les explicacions pertinents. 

I de Planeta com a editorial un 10. Gràcies Planeta pel gran esforç d'haver-vos posat al dia amb Naruto i de treure a la vegada les versions en català i en castellà. A la fi algú entén que realment si vols triar l'idioma has de tenir les dues opcions amb les mateixes condicions. Enhorabona i gràcies!

Veredicte 

7/10 

En general Naruto és un bon manga, una història ben plantejada que us donarà molt en què pensar durant quasi 700 capítols. 

Kill la Kill

Informació general

Títol original: Kill la Kill

Autor: Hiroyuki Imaishi

Gènere: Comèdia, Acció.

Estudi: Trigger

Capítols: 24

Any: 2013

Argument

La història es duu a terme a l'Acadèmia Honnoji, un institut en el qual els estudiants privilegiats tenen uns uniformes especials anomenats Goku que atorguen a qui els porta diferents poders i habilitats, tot sota l'atenta direcció de la presidenta del Consell d'Estudiants: la Satsuki Kiryūin.

Tot canvia quan arriba a una estudiant nova, la Ryuko Matoi, apareix amb mitja tisora disposada a esbrinar qui va ser l'assassí del seu pare. Gràcies al Senketsu, un d'aquests uniformes amb poders, la Ryuko s'obrirà camí per esbrinar la veritat. 

Opinió personal

Seré breu amb aquesta ressenya bàsicament perquè no tinc massa coses a dir. L'anime en si, sincerament, no m'ha agradat gens. Era completament conscient que tenia molta fama i vaig pensar que la qualitat estaria renyida amb la seva popularitat però personalment crec que no ha estat així.

Per què no m'ha agradat? Primerament perquè l'argument en si no em crida massa l'atenció: uniformes amb poders màgics? D'entrada no em sembla ni massa original ni interessant. De totes maneres, un argument poc original i sense masses pretensions es podria aguantar si no fos perquè a tot això li hem d'afegir l'excés de fanservice.

No em desagrada el fanservice sempre que vagi acompanyat d'una història original i profunda. Un institut amb uniformes que et donen poders no em sembla prou bo com per, a més, afegir-li personatges estereotipats despullats la major part del temps. 

A tot això també he d'afegir que no m'ha agradat gens l'estil de dibuix. Tot i que la caricaturització dels personatges està completament fet a posta, personalment és una estètica que no em crida gens l'atenció i que no m'enganxa. Emperò, les batalles són una altra cosa.

Què puc dir de bo? El que més m'han agradat ha estat: les batalles amb una l'animació és brutal que podien haver mantingut durant tot l'anime, els openings i, per descomptat, la Mako. Sense la Mako, aquest anime encara valdria molt menys perquè dóna la nota d'humor que fa que no desisteixis al primer capítol. I és que al capdavall Kill la Kill és això, humor simplement, però un humor que per desgràcia no m'ha sabut arribar.

De totes maneres, s'ha de reconèixer que l'anime té moments molt bons amb uns girs que no t'esperes, però per desgràcia no és la tònica dominant. En definitiva, penso que Kill la Kill és un anime que et pots veure simplement per riure, sense esperar res més i amb molta paciència.

Veredicte 

3/10

Argument poc convincent i excés de fanservice.

Fullmetal Alchemist: Brotherhood Specials

Informació general

Títol original: Fullmetal Alchemist: Brotherhood Specials

Autor: Hiromu Arakawa

Basat en: Manga, Fullmetal Alchemist

Gènere: Seinen. Acció, aventures, supernatural, psicològic, drama i romàntic.

Estudi: Bones

Any: 2009-2010

Capítols: 4

Argument

L'Edward i l'Alphonse Elric són dos germans alquimistes que cerquen la llegendària pedra filosofal, un objecte poderós que els permetrà recuperar els seus cossos. Nascuts al poble de Resembool del país d'Amestris, els dos germans van viure allà amb la seva mare Trisha Elric. 

Després de la mort de la seva mare, l'Edward va decidir que la faria reviure fent ús de l'alquímia, gràcies a la tècnica de la transmutació humana, una art prohibida on s'intenta crear o modificar un humà ja que trenca amb l'intercanvi equivalent, principi bàsic de l'alquímia. No obstant això, l'intent els germans va fracassar i va comportar la pèrdua de la cama esquerra de l'Edward i el cos complert de l'Alphonse. 

Opinió personal

Què puc dir que no s'hagi dit sobre Fullmetal Alchemist? En aquesta ocasió se'ns presenten quatre històries que no varen ser incloses a l'anime però que tenen el seu lloc corresponent al manga. En conjunt tenim quatre històries:

La primera ens narra la història del Jude, un alquimista cec que també va violar el tabú de l'alquímia. La segona ens presenta com les històries de la Winry i la Riza s'entrellacen, com s'admiren l'una a l'altra i la peculiar manera que tenen de demostrar-ho.

La tercera passa a mostrar-nos la joventut de la nostra estimada Izumi Curtis, així com també com va començar el seu romanç amb el seu marit. Finalment, al capítol quatre també se'ns presenta una gran història: la del jove Roy Mustang com a estudiant i com la seva amistat amb el Hughes comença i s'acaba consolidant.

Per a mi el més interessant va ser el darrer episodi, el que em va ajudar molt més a entendre l'amistat d'aquests dos personatges, donant-li més profunditat als seus sentiments i comprenent també millor fins a quin nivell li va afectar al Roy la pèrdua posterior del seu amic.

No entenc realment perquè aquestes històries no varen ser incloses dins l'anime, ja que no només són molt interessants, sinó que a més t'ajuden a comprendre millor els sentiments i el passat de personatges que són molt importants per la trama.

Per aquest mateix motiu crec que és completament indispensable que, si us heu mirat/penseu mirar Fullmetal Alchemist, us mireu immediatament després aquests OVAS. I a més, són una autèntica joia: l'animació és molt bona, com la de l'anime i la banda sonora és la mateixa, com si no s'hagués volgut fer cap diferenciació entre els OVAS i l'anime. Realment una decisió molt encertada. 

Veredicte 

9/10

Màgicament imprescindible. 

Honey & Clover II

Informació general

Títol original: Hachimitsu to Kurōbā II

Autor: Chika Umino

Basat en: Manga

Gènere: Josei. Slice of life, romàntic, drama

Estudi: J.C. Staff

Capítols: 12

Any: 2006

Argument

Els joves universitaris Yuta Takemoto, Takumi Mayama i Shinobu Morita viuen al mateix bloc d'apartaments mentre estudien a la universitat d'art a Tòquio.

Un dia, un dels professors del centre, el Shuji Hanamoto, els hi presenta una nova alumna, la Hagumi Hanamoto. A partir d'aquest moment, la vida d'aquests estudiants canvia per complet.

A mesura que la trama avança van apareixent nous personatges, com l'Ayumi Yamada i les relacions entre els personatges canvia. L'amor, l'autosuperació, la vida quotidiana dels estudiants, els sentiments no correspostos, l'amistat, els conflictes emocionals... tots aquests temes se'ns van tractant per mitjà d'uns personatges entranyables i difícils d'oblidar. 

Opinió personal

Segona temporada i desenllaç! A la fi coneixem com acaba aquesta història entranyable entre els joves estudiants d'art! Cadascú haurà de triar el seu propi camí, sovint allunyat dels altres i cercar la seva pròpia felicitat.

Com sempre, l'evolució dels personatges és constant. No perquè s'acosti el final els personatges s'estanquen, sinó que fins i tot en la resolució se segueixen fent preguntes "és la decisió correcta? tot el que he viscut a servit per res? per què existeix l'amor no correspost?".

Així, el Takemoto a la fi tindrà prou valor per enfrontar els seus sentiments per la Hagu i finalment la seva vida prendrà un rumb definit tenint en compte les experiències que va viure durant el seu viatge al nord del Japó.

No només el Takemoto farà front als seus sentiments, sinó que el Morita tornarà per la Hagu en el moment menys indicat. Finalment sabrem la seva obsessió pels diners i un poc més sobre el seu germà gran. Totes els històries es resoldran, algunes com la de l'Ayumi amb un final obert. Sincerament, m'hauria agradat molt veure-la feliç amb el Nomiya. 

Però tot i això, el final l'he trobat molt precipitat i amarg perquè, d'entre totes les opcions, la Hagu tria la que menys t'esperes i vaig acabar un poc desorientada. Què sent realment la Hagu pel Shu-chan? És un amor platònic, una admiració o un amor adult? Realment és un poc trist perquè després de tot el que ha passat el Takemoto esperava que la balança es decantés al seu favor, tot i tenir el Morita de contrincant.

El final arriba molt de sobte i quan encara vols saber més coses. Encara tens l'Ayumi que no s'ha

acabat de llençar amb el Nomiya i tens el Mayama a Espanya, també amb ganes de posar fi a la seva història. Però a la fi, la única que acaba completament tancada és la història del protagonista, del Takemoto i acabes plorant com una magdalena. 

Pel que fa als aspectes tècnics, no millora massa de la primera temporada perquè només hi ha un any de diferència. L'animació segueix sent antiga però potable i la música segueix sent una meravella en tots els sentits, donant-li moltíssima vitalitat a l'anime.

Conclusió 

7,5/10

Un final precipitat per a un dels millors Josei de la història. Infinitament recomanable si estàs buscant una història adulta i madura, amb personatges que semblen de car i os i molt tendra!

Honey & Clover

Quan encara era un nen, un dia mentre muntava en la bicicleta verda que acostumava a fer servir, vaig pensar "com de lluny puc arribar sense mirar enrere?" Em pregunto què intentava fer exactament aleshores... 

Informació general

Títol original: Hachimitsu to Kurōbā

Autor: Chika Umino

Basat en: Manga

Gènere: Josei. Slice of life, romàntic, comèdia

Estudi: J.C. Staff

Capítols: 24

Any: 2005

Argument

Els joves universitaris Yuta Takemoto, Takumi Mayama i Shinobu Morita viuen al mateix bloc d'apartaments mentre estudien a la universitat d'art a Tòquio. 

Un dia, un dels professors del centre, el Shuji Hanamoto, els hi presenta una nova alumna, la Hagumi Hanamoto. A partir d'aquest moment, la vida d'aquests estudiants canvia per complet.

A mesura que la trama avança van apareixent nous personatges, com l'Ayumi Yamada i les relacions entre els personatges canvia. L'amor, l'autosuperació, la vida quotidiana dels estudiants, els sentiments no correspostos, l'amistat, els conflictes emocionals... tots aquests temes se'ns van tractant per mitjà d'uns personatges entranyables i difícils d'oblidar. 

Opinió personal

A vegades et mires un anime i penses "falta molt perquè s'acabi el capítol?". En canvi, amb Honey & Clover el que penses és "com? Ja s'ha acabat? Bé, en miraré un altre encara que siguin les quatre del matí". És d'aquest tipus d'anime. Sí, d'aquests que t'enganxen tantíssim que és impossible deixar-ho per demà.

I no només és que enganxi i vulguis saber més i més, sinó que la trama és molt bona, molt més que el que pugui suggerir l'argument. Perquè d'slice of life sobre vida d'estudiants tots n'hem vist per avorrir. Honey & Clover té d'especial que ens narra la vida d'uns universitaris, per tant, és un anime molt més madur, que tracta les relacions humanes amb molta més profunditat i defugint de la superficialitat que ens presenten els shojos d'enamorament fàcil.

La història ens mostra uns personatges molt versemblants, persones que podrien existir de debò, amb sentiments molt naturals, amb molts de dubtes, amb problemes de tota mena, amb il·lusions, amb decepcions i tristeses. 

I aquests personatges són el cor de la història mateixa: el que pensen, el que fan, el que pensen, quan riuen o ploren, quan no saben cap on tirar o quan ja tenen tots els obstacles superats.

Els sentiments dels personatges van evolucionant, sense ser estàtics i canvien depenent de les respostes dels altres, de les situacions que viuen, de les seves pròpies percepcions. El millor de tot plegat és que no és només d'un personatge, sinó que és amb tots, aconseguint que la profunditat de la història sigui encara major.

Com ja he dit, la trama està molt ben conduïda, fent una història que enganxa, que et fa estar pendent Acabes estimant-los moltíssim a tots: a la petita Hagu-chan, l'Ayu i els seus sentiments, la inseguretat del Takemoto, les bogeries del Morita...

amb ganes de saber com acabarà tot, amb moltes ganes de devorar-la i on, sense adonar-te'n, acabes estimant bojament a tots els personatges.

Els temes que es tracten a aquest anime són espectaculars, des de l'amor, la sensació de pèrdua, les expectatives, la solitud, la por, els reptes, el no saber on anar ni què fer, els sentiments no corresposts, l'ambició, l'amistat, la pèrdua de persones estimades, la frustració, el no saber qui ets ni on vas, fins on pots arribar només posant les teves cames en moviment... 

Però no tot és tan reflexiu! Entre tots aquest temes hi hem d'afegir l'humor que caracteritza a Honey & Clover, un humor que es basa en la meravella que suposa viure el dia a dia amb els teus amics i gaudir junts de situacions i celebracions inesperades.

Passem a parlar de la música: una autèntica obra mestra, una altra cosa per recordar d'aquest anime. No només té una ost meravellosa, sinó que si l'ajuntes amb la història és espectacular. Pel que fa l'opening, una passada, amb una lletra i una melodia preciosa i, a més, amb una animació arriscada però molt original, entretinguda i vistosa. Dels endings podem dir el mateix, amb molt de sentiment i molt adients.

Però és que no només es limita a ost, opening i ending. Cada episodi té una cançó pròpia, amb unalletra adient per a les situacions que tenen lloc, un marc perfecte per a les reflexions dels nostres persoantges.

En definitiva, un anime que ens reflecteix la vida mateixa, el món real i persones que bé podrien existir: persones que dubten, que tenen complicacions, que no tot els hi surt com volen, però que tot i això segueixen endavant, que lluiten i que no dubten en mirar de trobar-se a si mateixes.

Veredicte 

9/10

 Simplement tinc tantes ganes de veure la segona temporada que no puc escriure més i me'n vaig a veure-la!

Quan ara petit no entenia perquè estaven fetes les rodes de la fortuna. Avui, per fi ho he entès. Les rodes de la fortuna estan fetes per poder tocar el cel amb la persona que estimes.