Gintama Enchousen

Informació general

Títol Original: Gintama Enchousen o Gintama 2012

Autor: Hideaki Sorachi
Gènere: Shonen. Samurai, comèdia/paròdia, acció. 

Any: 2012

Capítols:13/24
Estudi: Sunrise

Preqüela: Gintama, Gintama 2011

Argument

El Gintoki Sakata és un antic samurai que regenta un negoci anomenat Yorozuya, que es podria traduir com "Fem de tot". El Gin-chan és un home amb els cabells platejats (Gin és plata en japonès) que destaca per ser un gandul addicte als dolços i un fanàtic de la Shonen Jump. 

Aquest estrany personatge principal té dos assistents al seu negoci: el noi de les ulleres, el  Shipachi Shimura que aprèn del Gintoki el Bushido i l'alien Kagura-chan del Clan Yato, el més fort de tot l'univers. 

Els tres personatges viuen a Edo, que abans era conegut com la terra dels samurais. Però fa 20 anys arribaren els Amanto (el kanji vol dir "gent del cel" i són talment aliens) que varen fer tractes de favor amb el Shogun i ara tenen molt de poder, destronant als samurais i fent-los innecessaris.

Dins d'aquest Edo existeix un barri sense llei on els Amantos no poden fer servir la seva influència, Kabuki-cho, on es troba la Yorozuya. A les seves aventures la Yorozuya sempre troba diversos amics, especialment la força policial dels Shinsengumi, liderals per l'acosador/gorila Isao Kondo, el sàdic Sogo Okita i l'addicte a la maionesa Toshiro Hijikata. 

A més, el Gintoki comptarà sovint amb l'ajut del Katsura Kotaro, un antic amic i lider dels nacionalistes Jouishishi que cerquen tornar el poder als humans i expulsar els Amanto. L'antagonista d'aquest anime no serà un altre que el líder de la facció extremista Kihetai, Takasugi Shinsuke que té com a objectiu "destruir-ho tot".

Opinió personal

M'ha dut molta feina però a la fi he acabat amb els 265 capítols d'aquest gran anime. I és que Gintama és un GRAN ANIME amb majúscules.

Tot i que quan el comences sembla que no té fi, quan l'acabes et quedes amb una sensació de buid i de "en vull més" que és impossible de saciar. Tot a Gintama és molt èpic i, centrant-nos en la darrera temporada, les sagues són una peça mestra argumental.

Amb el temps es pot apreciar com l'autor ha anat millorant en la narració i ha deixat enrere aquells capítols tediosos on tenies la sensació que no passava res. Amb la segona temporada el ritme millora i amb la tercera és una droga. Vulguis o no, no et podràs desenganxar de la pantalla. I és que tot i que al principi es faci pesada val TANT la pena mirar Gintama fins el final.

Repetir altra vegada arguments com la enorme  importància dels personatges que són l'autèntic centre de la història i la qualitat de la banda sonora. La tercera temporada, en consonància amb les anteriors, compta amb openings i endings perfectes i molt ben elegits. El ritme és increïblement àgil, atrapant-te sense que te n'adonis i fent que t'acabis l'anime en un obrir i tancar d'ulls, nogensmenys es tracta de tan sols tretze episodis (o 24 si també et vols veure les reemissions dels millors episodis fins el moment).

No tinc cap queixa ni una i no me'n penedeixo gens d'haver-la vist fins el final, és més, m'hauria agradat que no s'hagués acabat mai. A veure si d'aquí a no massa temps ens regalen una nova temporada...

Veredicte

9/10

Finalment, després d'haver-la vist sencera puc dir que és una obra mestra i que, si la voleu veure, no us desanimeu pel camí! Mireu-la fins el final i veureu com realment és un d'aquests animes que poc a poc es van fent un lloc al nostre cor i que sempre ens trauran un somriure. 

Gràcies Gintama!

 

Fate/Zero

Informació general

Títol original: フェイト/ゼロ
Feito/Zero

Autor: Gen Urobuchi i
Takashi Takeuchi.

Basat en: Novel·la
Gènere: Shonen. Acció i Supernatural.

Estudi: UFOtable

Capítols: 13

Preqüela: Fate Stay Night

Any: 2011

Argument

Fate/Zero ens narra els successos que varen tenir lloc durant la quarta guerra per obtenir el Sant Grial a la ciutat de Fuyuki.

Els protagonistes d'aquesta guerra són set mags anomenats Masters que tenen el poder de convocar set esperits herois que anomenen Servants. Els servants són personatges molt importants que varen fer-se un lloc a la història com el Rei Artús.

Qui sobrevisqui a la batalla serà el nou mestre del Sant Grial. Fins el moment, les tres guerres anteriors no havien tingut cap vencedor i, per tant, el Grial no ha pertanyut encara a cap família de mags. La història es centrarà en l'Emiya Kiritsugu i en com juga les seves cartes per aconseguir optar a la victòria.

Opinió personal

No hi va haver res a Fate/Zero que em motivés per continuar mirant la segona temporada. I és que, personalment, la primera temporada em va semblar un rollo amb totes les lletres.

Em va sorprendre molt perquè la vaig començar gràcies a totes les crítiques bones que havia llegit, però personalment em va avorrir una barbaritat.

Evidentment es tracta d'un anime on destaca notablement l'animació, fins el punt que l'animació sovint m'ha impressionat molt més que el propi argument. D'altra banda el disseny dels personatges també és digne de destacar. Encara que l'animació sigui brutal i els personatges estiguin curradíssims, el guió i la història no ho està massa.

Per a mi ha estat un anime digne de veure perquè és molt vistós i molt bonic, però m'ha avorrit moltíssim des del primer al darrer episodi, fins el punt que els tres darrers els vaig haver de mirar per obligació per acabar-la. He trobat que havia massa capítols en els quals no passava res, on només havia converses llargues avorrides i innecessàries que em feien mirar a veure si faltava molt perquè aquella tortura s'acabés. 

Un altre aspecte que no m'ha agradat ha estat que hi ha tants personatges que hi ha alguns que a la primera temporada es queden sense tractar. Quant a preferències, el Rider m'encanta i la bogeria del Caster m'ha fet riure moltíssim. La Saber, en canvi, m'ha avorrit molt amb aquella cara de pomes agres tota l'estona i la resta molt indiferents. Encara m'ha agradat molt més la Saber que el suposat protagonista, l'Emiya que no el puc sofrir amb el seu rebuig constant cap a la Saber i amb el poc afecte que li demostra a la seva dona. Tampoc destacaria aquest anime per la seva banda sonora i ni l'opening ni l'ending m'han agradat especialment.

Veredicte

Em sorprèn, en sorprèn moltíssim que m'hagi avorrit tant i, d'altra banda, em decep haver llegit meravelles d'aquest anime i que en veure'l em deixi tan indiferent. Em va avorrir tantíssim que no sé quina nota posar-li.

Per qualitat de l'animació, pel disseny dels personatges i per l'argument -encara que considero que està mal desenvolupat- li posaria un set, però em va avorrir d'una manera tan sobirana que no puc fer més que pensar en baixar-li la nota dràsticament, però per una vegada seré benevolent i li posaré la nota que crec que es mereix per qualitat i per disseny.

7/10

 Molt bona animació i disseny, però el guió molt poc treballat i avorrida. 

Suzumiya Haruhi no Yuutsu

Informació general

 Títol original: Suzumiya Haruhi no Yūutsu 涼宮ハルヒの憂鬱  

La melancolia de la Haruhi Suzumiya

Autor: Nagaru Tanigawa

Basat en: novel·la lleugera

Gènere: Shonen. Supernatural, humor i slice of life.

Estudi: Kyoto animation

Capítols: 14 (Hi ha una segona temporada)

Any: 2006

Argument

El Kyon és un estudiant de secundària superior que recentment ha deixat enrere les seves fantasies de successos paranormals, viatgers del temps i aliens. No obstant això, quan tria parlar amb una noia excèntrica que respon al nom de Haruhi Suzumiya el primer dia de classe, intencionalment deslliga una cadena d'esdeveniments que el duen a situacions completament diferents del món real.

La Haruhi cerca entre tots els clubs de l'escola algun que li cridi l'atenció sense tenir èxit, així que el Kyon involuntàriament li dóna a la Haruhi la idea de fundar ella mateixa un club. La Haruhi recluta el Kyon per la força perquè l'ajudi a fundar el club al qual bateja amb el nom de Brigada SOS, acrònim de Sekai wo Ooini moriagerutame no Suzumiya Haruhi no Dan (Salvar el món amb una sobredosi de diversió: la Brigada de la Suzumiya Haruhi)

La Haruhi va "segrestant" persones que ingressar al seu club: la Yuki Nagato, la Mikuru Asahina i l'Itsuki Koizumi tot i que totes i cadascuna d'elles tenen una raó de pes per seguir a la Haruhi i les seves excentricitats perquè la protagonista, sense saber-ho té un gran poder per canviar la realitat.

Opinió personal

Recomanació: Haruhi Suzumiya no Yuutsu NO va ser emesa originalment amb els capítols ordenats de manera cronològica i aquesta és la gràcia de l'anime: veure-ho desordenat com va ser emès, fent que et provoqui un desconcert i que et deixi amb el misteri. Si decidiu veure'ls de manera ordenada -com se'ns presenta molt sovint a les pàgines de visualització online- l'anime us quedarà en res. Mireu-la desordenada, de manera fidel a l'emissió original i us agradarà més.  

Punts a favor

• La Yuki i el Kyon. El fet que la història estigui centrada en la Haruhi i contada pel Kyon s'agraeix molt perquè contada per la Haruhi hauria estat molt insuportable. 

• L'opening i el famós ending del ball que hem vist tantes vegades imitat i parodiat a altres animes. Els dos tenen molt de ritme i la melodia t'enganxa sense que te n'hagis adonat.

Punts en contra 

• Comença molt bé, amb un capítol completament absurd on no saps que està passant però no pots deixar de riure i que deixa el llistó tan alt que durant el decurs de l'anime es troba a faltar molt aquella bogeria sense sentit. 

• La Haruhi en si és una de les coses que em va desagradar d'aquest anime. Està clar que té aquesta personalitat amb l'objectiu de fer riure i que és una paròdia però, de totes maneres, és que no puc sofrir les persones com ella: manipuladores, egocèntriques, consentides, que sempre volen ser el centre d'atenció i que has de fer sempre el que ella vol sense poder ni tan sols opinar. Amb aquest llistat de qualitats m'ha estat impossible estimar-la.

• El Koizimi és un personatge que m'encanta i que crec que podrien haver desenvolupat molt més. El pobre té molt poc protagonisme... 

Veredicte

5/10

Comença molt bé però va perdent força a mesura que va avançant. És una història divertida, però sense res més i pel meu gust hauria estat molt més entretinguda si s'haguessin centrat molt més en els poders sobrenaturals que en l'slice of life. 

Sense estar malament li poso un 5 perquè la Haruhi és odiosa i insofrible. 

Samurai Champloo

Some days, some nights, some live, some die in the way of the Samurai, some fight, some bleed, sun up to sun down, the sons of the battlecry.

Informació general

Títol original: サムライチャンプルー (Samurai Chanpurū)

Literalment "Barreja de samurai"

Autor: Shinichiro Watanabe

Gènere: Seinen. Acció, aventura, històric/samurai.

Estudi: Manglobe

Capítols: 26

Any: 2004
En català a Animelliure pujat per Taketokun

Argument

La Fuu viu una vida tranquil·la treballant a una casa de te que, de sobte, és destrossada per dos guerrers molt violents en una batalla ferotge: el destre samurai Jin i el bandit sense escrúpols Mugen. Els dos són apresats pel seu crim i condemnats a mort, però abans són rescatats per la noia amb una condició: si els salva de la mort l'hauran d'acompanyar en un viatge per tot Japó a cercar el samurai que fa olor de gira-sol. 

D'aquesta manera els tres personatges comencen el seu viatge passant per ciutats com Edo i arribar a Nagasaki per trobar aquest samurai tan característic i acomplir la venjança que cerca la Fuu. Així comença l'aventura dels tres desconeguts que ens narra Samurai Champloo. 

Opinió personal

Samurai Champloo no és pròpiament una història sobre samurais. És, principalment, un anime que se'ns presenta anacrònic, que juga amb la barreja d'estils tradicional i contemporani i és en aquests contrasts on hi ha la màgia d'aquest anime.

D'una banda tenim dos personatges ben diferents, el Jin, prototip d'un samurai i, per altra banda, la figura oposada: el Mugen, tot un bandit perillós que viu amb desdeny per tot i que no es regeix per cap norma. El primer representa el tradicional i el segon la modernitat de l'època en que va ser fet l'anime, amb el seu aspecte deixat que ens recorda a l'estil de les tribus urbanes properes al hip-hop.

Viatjant amb ells trobem la figura mediadora, la Fuu que impedeix que els dos protagonistes masculins es matin fins que no acabin el seu viatge. Amb aquests tres personatges tan diferents s'emprèn el periple en el qual viuran diferents aventures: des de les més tradicionals com les batalles entre samurais, els conflictes de poder o la intolerància pels estrangers fins les de caire més modern, com partits de beisbol, graffits, plantacions de marihuana o zombies.


Amb la música passa el mateix: trobem capítols marcats pel ritme del rap i del hip-hop amb d'altres on predomina l'enka. Impossible deixar de mencionar l'opening tan característic, que al principi no m'agradava massa i, sobretot, l'ending Shiki no uta (cançó de les estacions), una suau melodia amb una veu perfecta i harmoniosa interpretada per una fantàstica Minmi, que ha passat a ser un dels meus preferits.

Passant a analitzar altres aspectes, Samurai Champloo és un seinen on se'ns tracten temes adults com el sexe, el contraban, el fanatisme religiós o la violència gratuïta que apareixen a mesura que el viatge avança, un viatge amb ritme irregular. El ritme de l'anime fa alts i baixos: a estones és molt èpic i d'altres l'argument es torna fluix amb capítols insubstancials però s'harmonitza molt bé gràcies als personatges. Dubtava molt sobre com seria el desenllaç veient el ritme irregular dels capítols però he de reconèixer que el final m'ha deixat satisfeta amb la història.

Pel que fa als personatges, són completament contraris però alhora complementaris. M'hauria agradat veure més flashbacks: la majoria arriben als tres darrers capítols, cosa que fa que el Jin estigui envoltat per una aura de misteri durant tot l'anime però també contribueix a quedar-te amb ganes de més i veure més del seu passat.  

Veredicte

7,5/10

Fins el darrer capítol no he estat capaç de posar-li una nota a Samurai Champloo, però reconec que al final m'ha acabat agradant molt! Als primers capítols no em convencia gens perquè és un anime molt diferent als de samurais als quals estic acostumada però, amb el temps, em vaig adonar que la grandesa de Samurai Champloo resideix en els seus contrasts.

Aprenent a gaudir de la diferència de caràcters entre el Mugen i el Jin i amb la fusió del tradicional i el modern he pogut passar-m'ho d'allò més bé amb aquest anime, deixant-me endur pels moments àlgids que conduïen fins a un desenllaç ben plantejat.

Fruits Basket

Milers de gràcies a la Takiko, perquè sense ella no hauria pogut gaudir mai d'aquesta fantàstica història!

Fitxa tècnica

Títol original: フルーツバスケット Furūtsu basuketto (Furuba)

Autora: Natsuki Takaya

Gènere: Shojo. Romàntic, comèdia i psicològic.
Editorial: Norma

Toms: 23

Any: 1999-2006

Argument

La història té com a protagonista a la despistada Tooru Honda que fa molt poc temps va perdre la seva mare en un accident i es troba vivint en una tenda de campanya al mig dels terrenys de la família Soma.

La protagonista cau malalta i és rescatada pel Yuki Soma, un noi molt popular del seu Institut, que descobreix la seva situació i decideix que la Tooru visqui a casa seva amb ell i el propietari, el Shigure Soma.

La Tooru accidentalment descobreix el terrible secret dels membres d'aquesta família, i és que sofreixen una maledicció que causa que si algú de la família és abraçat per una persona del sexe oposat es converteix en un animal del zodíac xinès.

Però la Tooru no serà l'única que arribarà a la casa dels Soma per quedar-s'hi; el Kyo, el gat del
zoodíac que va ser expulsat a la llegenda i a qui tothom odia també es quedarà a viure amb el seu pitjor enemic que no és altre que el Yuki. La Tooru promet no revelar aquest secret a ningú i el líder de la família, Akito Sōma accepta en primera instància que la Tooru segueixi convivint amb els Sōma, especialment amb en Yuki. 

A partir d'aquest moment aniran apareixent nous membres de la família dels Soma, i la Tooru anirà a poc a poc aprenent les seves identitats i secrets, ja que aquests membres que duen la maledicció tenen personalitats diferents, moltes d'elles extravagants; i han sofert per la seva maledicció diferents fets des de ben petits.

Opinió personal

Una vegada més torno a llegir un shojo que no resulta com m'agradaria. Crec que ja m'hauria d'haver acostumat a que la protagonista mai acabi amb el noi que m'agrada. Perquè si, trobo que el Yuki és milers de vegades millor que el borde malcarat del Kyo, que em va caure malament des de la seva primera aparició. Per sort, la major part del temps no és el típic shojo empallegós i cursi i, tot i que hi ha moltes parelles no es fa pesat.

Preferències personals a part, i deixant també de banda que és un shojo, el que més m'ha agradat de Fruits Basket ha estat la gran diversitat de personatges. A més dels 12 del zodíac i el gat, el manga ens presenta personatges molt diversos i molt ben, però que molt ben treballats des del punt de vista psicològic, amb un passat molt ben construit i amb els traumes, emocions i sentiments que comporta.

Evidentment, i com no podia ser d'altra manera, el meu preferit ha estat el mestre del Kyo, el Kazuma Soma. M'hauria agradat saber més d'ell i és que és un encant i molt bona persona. Però d'altra banda, l'Akito també m'ha cridat moltíssim l'atenció. És un personatge que he passat d'odiar-lo a tenir curiositat per ell i, finalment, he arribat a estimar-lo moltíssim. 

Des del meu punt de vista la construcció i el desenvolupament del personatge de l'Akito és tota una obra mestra, molt ben conduït, amb molt de misteri -i crueltat, també- i amb girs molt sorprenents que deixen el lector perplex.

Pobre Ritsu, de debò que em fa llàstima...

Passant a la resta de personatges, increïblement són tots molt carismàtics. He pogut riure moltíssim amb la gran eloqüència i exageració de l'Ayame, m'ha encantat la història entre el Haru i la Rin i he sentit moltíssima llàstima i molt de carinyo pel Momiji. Menció especial té el Shigure, evidentment! Des del moment que va tota l'estona amb quimono i a més és escriptor es va guanyar el meu respecte absolut, per no parlar de la seva personalitat retorçada però que, al cap i a la fi, no deixa de preocupar-se pels altres.

Molta llàstima m'han fet el Kureno i la Kagura que tot i que era bastant irritant em va saber greu per ella que hagués d'oblidar el Kyo. D'altra banda, del Ritsu m'hauria agradat molt més que es desenvolupés el seu caràcter perquè és el que ha estat més maltractat. Sembla un personatge per omplir el lloc que faltava i quasi no ha tingut rellevància. M'hauria agradat veure amb més detall com comença una nova vida sense pors ni inseguretats. 

I ara retornant a que és un shojo -i ignorant la parella principal que, com ja he dit, no és del tot del meu grat- he de destacar la història dels pares de la Tooru, tan tendra que és impossible no estimar-los. Altra parella que m'hauria encantat saber més coses són l'Akito i el Shigure! M'he acabat estimant molt els dos personatges i m'hauria encantat saber més d'ells dos com a parella.

Per acabar destacar també altres aspectes a més dels personatges i l'argument: l'estil de dibuix és força clar i net i té molt d'humor. Passant a analitzar l'argument -a aquestes alçades de la ressenya- dir que m'ha sorprès gratament que la història estigui tan ben planificada, amb un ritme molt encertat, amb una cronologia molt ben definida i amb un estil de narració molt bo que fa que el lector es deixi endur per la història i pels seus personatges i accions.

Els detalls estan molt ben cuidats i els misteris es van desvetllant amb comptagotes i quant menys t'ho esperes, cosa que fa que la intriga es mantingui encara més i que el lector tingui encara més ganes de continuar sense pausa la història i descobrir el secret que amaguen els personatges. 

L'espai a la història està molt ben delimitat de la mateixa manera que el temps que s'ha estructurat d'una manera molt clara, sense grans salts i amb els flashbacks molt ben delimitats.  En definitiva, és un gran manga que recomano molt!   

Veredicte 

8/10

La història és molt bona, l'argument original i ben treballat fins el mínim detall, els personatges són una obra d'art en si mateixos però... però no m'ha agradat el desenllaç de la Tooru amb el Kyo. Tot i que m'hauria d'anar acostumant a que el meu gust amorós difereix del de la majoria... 

A veure si ara m'animo a veure'm l'anime, tot i que estigui inacabat, simplement pel delit de veure el Shigure, l'Ayame, l'Akito i el Kazuma en moviment.

Hanasaku Iroha

Informació general

Títol original: Hanasaku Iroha 花咲くいろは

Autor: Eito Chida i Masahiro Ando

Estudi: P.A. Works

Gènere: Slice of life

Any: 2011

Capítols: 26

Argument

L'Ohana Matsumae és una noia de setze anys molt despistada que viu amb la seva mare, una dona entregada a la seva feina que desatén completament la seva filla. L'Ohana no sap què vol fer amb la seva vida ni cap on avançar quan, de sobte, la seva mare comença a viure amb un nòvio nou i envia la filla a viure amb l'àvia a Yunosagi, lluny de Tòquio. Però abans de partir cap allà, el Ko-chan, l'amic de tota la vida de l'Ohana li confessarà els seus sentiments cap a ella. 

Quan arriba a Yunosagi, l'Ohana coneix la seva àvia que regenta una posada tradicional de banys termals de l'era Taisho, el Kissuiso i l'obliga a fer feina com a cambrera a canvi de quedar-se a viure allà. A Kissuiso l'Ohana trobarà nous amics com la Mako i la Minchi i anirà creixent per decidir què vol ser a la vida, però mai acabarà d'oblidar la confessió del seu amic. 

Opinió personal

Punts a favor

• Els personatges són l'ànima d'aquest anime. La majoria van evolucionant a mesura que avança la trama i van creixent com a persones, intentant superar-se dia a dia. Aquesta és la veritable màgia de Hanasaku Iroha, ja que l'argument es basa simplement en la vida de la posada, sent realment els personatges l'autèntic centre d'atenció. Tots els personatges són tractats i mostrats des de diferents perspectives, fent evident els seus canvis d'actitud i la nova manera d'enfrontar la vida que van adquirint. D'especial interès em varen semblar les històries de la Tomoe, la Nako, l'Okami-san o l'Enishi, especialment aquest darrer que deu ser el que fa un canvi més bèstia passant de ser una titella sense opinió ni valor a un home decidit que lluita incansablement per aconseguir el que vol.  
• Diversitat temàtica: A part de la vida a la posada i la seva organització, aquest anime tracta temes molt diferents proposats per diversos personatges: l'autosuperació, l'amor, la recerca dels autèntics sentiments, els somnis a la vida, el mostrar-se un mateix com és, les relacions familiars, l'esforç i la dedicació al treball, el valor de viure cadascú el seu propi somni i lluitar per ell fins el final... Al cap i a la fi es tracta d'una història preciosa, entranyable plena de temes del nostre dia a dia.  

• El final és prou digne sent un final tancat però amb possibilitats de retornar més endavant. Tot i que si he de ser sincera m'esperava un final més dramàtic i sentimental i, d'altra banda, també esperava que se li concedís més importància al desenllaç de la relació de l'Ohana i el Ko.

Punts en contra

• A partir del capítol 15 sembla que l'anime deixa de tenir un rumb clar i es fa un poc pesat. Sobretot hi ha personatges que es tornen molt irritables i que, contràriament als altres, no evolucionen gens: la Yuina es queda estancada en la figura de la noia creguda que viu perquè els altres li diguin com és de meravellosa i la Minchi no canvia gens des del primer al darrer capítol. Quant a la Minchi em pensava que seria el típic personatge que és malcarat al principi però que a mesura que coneix la protagonista li agafa carinyo i canvia la seva actitud cap a ella. La Minchi sembla que ho fa, però després torna a ser com era al principi cridant "hobiron" tota l'estona com si no sabés dir res més. Molt irritable. 

Veredicte

6/10

Molt interessant, ple de màgia i de personatges inoblidables, amb moments molt emotius i una preciosa ambientació japonesa, però tot i així, cap al final un pèl pesada i repetitiva. De totes maneres, un anime molt interessant, diferent i entretingut per veure sense presses gaudint de la màgia de cada capítol.

Bleach, The DiamondDust Rebellion.

Informació general

 Títol: Bleach, The DiamondDust Rebellion
Autor: Tite Kubo

Director: Noriyuki Abe

Escrita per: Masahiro Okubo, Michiko Yokote i Tite Kubo
Gènere: Shonen. Acció, aventura, fantasia, poders sobrenaturals...
Any: 2007
Durada: 93 minuts

 Fansub en català: Seireitei no Fansub 

Argument

El segell del rei de les ànimes ha de ser transportat a un nou lloc i se'n carrega la missió de custodiar-lo durant el trasllat a la Desena Divisió. El Toshiro Hitsugaya supervisa la comitiva amb l'ajuda de la seva tinent i del seu esquadró quan, de sobte, són atacats i el segell del rei és robat. El Hitsugaya és culpat pel robatori i la Societat d'Ànimes el persegueix per fer-lo pagar pel seu crim.

El Hitsugaya, ferit de gravetat es trobarà amb l'Ichigo però desestimarà la seva ajuda i continuarà el camí sol fins a capturar el culpable.

Però a la Societat d'Ànimes també hi ha aliats que confien en la innocència del Capità de la Desena. Així el Kyoraku ajudarà a aquesta Divisió que està passant un mal moment sense el seu Capità i esbrinarà qui és el culpable: el Sojiro Kusaka, un antic company de l'acadèmia de Shinigamis del Capità Hitsugaya que feia molts d'anys que es deia que era mort...

Opinió personal

La veritat és que després del magnífic guió de Memories of Nobody, amb aquesta segona pel·lícula la qualitat baixa. Personalment no em va acabar de fer, és com una història de relleno però llarga. Entenc el motiu de posar com a protagonista un personatge tan carismàtic com el Hitsugaya -que em cau molt bé i li tinc molt de carinyo- però es fa molt estrany no tenir l'Ichigo tota l'estona en pantalla i que només aparegui in extremis per salvar la Societat d'Ànimes. 

D'altra banda el guió no és ni de prou fer-s'hi tan bo com a la pel·lícula anterior. Sense estar tampoc malament del tot, s'ha de destacar que entra en contradiccions amb el manga i que sovint l'argument ha estat tan estirat per donar més de si que acaba de fer-se avorrit.

El més interessant de la pel·lícula és el misteri que envolta la figura del Kusaka i veure com a poc a poc es va esbrinant de qui es tracta i els motius que té per actuar d'aquesta manera, arribant a entendre la seva ira, ràbia i frustració. És un dolent que, tot i actuar malament, acabes entenent per què ho fa i sentint llàstima per com va ser tractat al passat. El desenllaç em sembla bastant injust pel pobre Kusaka, però com a mínim aconsegueix quedar en paus amb el Hitsugaya qui queda com tot un heroi en tot moment.

A més, destacar per davant de tot el fantàstic treball del Shiro Sagisu, compositor de l'excel·lent banda sonora de Bleach que fa una gran feina per aquesta pel·lícula. Altre factor que fan d'aquesta pel·lícula una peça digna de veure és l'animació que només podria descriure com "sublim".

Per acabar, també val molt la pena pel factor psicològic. Com ja he dit abans, és una pel·lícula on tothom té els seus propis motius per actuar de la manera que ho fan: tant el Kusaka com el Hitsugaya són culpables, els dos per motius diferents i cerquen o bé la venjança o redimir-se.

Aquesta lluita, no només amb l'enemic sinó amb un mateix, serveix per tancar velles ferides del passat pels dos personatges, donant-li profunditat però sense aconseguir arribar al nivell de complicitat que tenien l'Ichigo i la Senna.

Veredicte

6/10

No està al nivell de Memories of Nobody, el guió és molt més pobre i pla, sense mantenir-te enganxat i no es pot ni comparar la sintonia de l'Ichigo i la Senna amb la del Kusaka i el Hitsugaya.

No té els moments emotius que tenia l'anterior pel·lícula ni tampoc les batalles són tan impressionants: és tot un seguit d'habilitats de lluita una darrera l'altra al final de la pel·lícula per acabar amb pobrament amb la fi de l'antagonista que, en la meva opinió, es mereixia més una segona oportunitat i un tracte just que una mort a mans del seu amic.

Deadman Wonderland

Informació general

Títol original: デッドマンワンダーランド
Deddoman Wandārando

Autor: Jinsei Kataoka i Kazuma Kondou

Gènere: Acció, drama, gore.

Estudi: Manglobe

Capítols: 12

Any: 2011

Argument

Deu anys després del Gran Terratrèmol de Tòquio ens trobem amb el Ganta Igarashi, un estudiant de secundària de 14 anys supervivent a la catàstrofe de la qual no en recorda res. La seva vida canvia dràsticament quan "l'home de vermell" assassina tota la seva classe i insereix un misteriós vidre vermell al seu pit. A causa d'aquesta massacre, el Ganta és culpat pel crim i és condemnat a mort a la presó "Deadman Wonderland".

Aquesta presó, l'única privada del Japó, és en realitat una espècie de parc d'atraccions que entreté els visitants amb jocs macabres a mort per entretenir el personal com el "Carnival Corpse". Una vegada que el Ganta entra a la presó coneix a una misteriosa noia anomenada Shiro que el coneix del passat.

Per demostrar la seva innocència, el Ganta s'obsessiona en trobar l'home de vermell, que sembla estar a algun lloc a la mateixa presó. Però a més el Ganta tindrà altres maldecaps com controlar els poders que acaba d'aconseguir com la "Branca del pecat" que consisteix en poder fer servir la seva pròpia sang com a arma per enfrontar-se amb els seus enemics.

Opinió personal.

Punts a favor

• El ritme és molt àgil, sense entretenir-se i avançant en la trama de manera molt ràpida. 

Punts en contra

• Adaptació a l'anime feta de manera infidel al manga.
  

• El protagonista és el típic nen ploramiques que és impossible no odiar des del primer episodi.  Quant a la resta de personatges tots són molt més carismàtics que el pringat del protagonista, sobretot la Shiro, la noia misteriosa que ningú sap d'on ha sortit però que és forta, valenta i moníssima.

• No em sembla un argument massa original. No sé perquè però a mesura que l'anava mirant em recordava molt a El conte de Montecristo, suposo que per la conspiració per inculpar un innocent, la presó, la crueltat i els personatges més savis (o més capaços en aquest sentit) que ajuden el protagonista.  

• No només l'argument, és un anime en si buid, que no aporta res destacable o diferent a altres animes: ni l'animació, ni la música, ni els efectes... tot està ja massa vist.

Veredicte

3/10

No tinc massa cosa a dir perquè és un anime que m'ha aportat res i m'hauria quedat completament igual sense veure'l. Indiferència absoluta.